Benicarlo

Benicarlo

Tolo i Mar: La llegenda dels Gegants de Benicarló

TOLO I MAR
La llegenda dels gegants de Benicarló escrita per Àngel Rodríguez de Mier
Seria il·lusori creure en la tragèdia amorosa viscuda a la Verona medieval entre Romeo i Julieta constitueix, dins de la història, un afer típic i exclusiu de families tan poderoses com ho foren els Montesco i els Capuleto. Com veurem en aquest relat, l’antiga rivalitat entre els homes de la terra i els homes de la mar ha produït, almenys, tanta infelicitat entre les famílies senzilles, com la que ha ocasionat l’odi secular entre famílies de llinatge als seus egregis fills.
Fa moltíssims anys que a Benicarló visqueren Tolo i Mar. Eren els temps en els que els mariners encara navegaven a vela i a rem, segons com bufés el vent, i en el què al camp es llaurava de la mateixa manera que ens ensenyaren els romans, primer, i els àrabs després.
Tolo era l’unic fill dels Fresquet, modesta família marinera de tota la vida; i Mar, malgrat el seu nom, era la pubilla dels Miquel, llauradors des de temps immemorials.
Les aigües de la mar, a Benicarló. eren pures i transparents. Al bon temps, el petit Tolo passava llargues hores contemplant, bocabadat, el meravellós espectacle que presentava el fons marí. La lluminosa catifa de sorra grguenca, les infinites tonalitats verdoses de les aigües, els reflexos nacrats de les petxines, la ferotge majestuositat de la cranca i els negres punxes de capellanet immòbil constituïen un decorat deliciós per al tràfec incessant dels milers de peixos multicolors que hi habitaven.
Quan Tolo complí dotze anys son pare li regalà el bot que havien heretat de l’avi Joanet. El calafat l’apanyà i semblava nou de trinca. El primer diumenge que Tolo i son pare eixirien junts a navegar amb el bot per la vora de la costa fou inoblidable. Salvador Fresquet deixà una estona els rems per a descansar i, mirant amorosament a son fill, li digué:
– L’any vinent, si Déu vol, començaràs a anar a la mar amb mi. Jo t’ensenyaré a navegar com cal i a pescar i, el més important, t’ensenyaré a guanyar el jornal i a portar-lo a casa. Vull que sigues un home de profit, i un pescador que porte el nom dels Fresquet amb la mateixa honra i orgull que l’he portat jo i que el portà el teu avi
Aquestes paraules despertaren a Tolo una profunda admiració envers son pare. Des de llavors, tots els dies, després de dinar, se n’anava amb el bot, proveït d’un parell de llences i d’un poal, a qualsevol roquer pròxim. Un com allà, fondejava com podia aquella clova de nou i, mentre anava omplint el poal de llisses i llobarrets, esperava amb impaciència descobrir a garbí el retorn de la barca del pare.
No massa lluny d’aquells indrets -ja que aleshores l’horta aplegava fins a la mar- hi havia la sènia dels Miquel. L’extensió de la finca era considerable. Fins allà on arribava l’aigua extreta per la sènia s’hi cultivaven tota mena d’hortalisses, però mes enllà de la privilegiada zona de regadiu els conreus predominats eren les oliveres i els ametllers. La magnífica ombra de l’estiu proporcionava el parral que hi havia al voltant de la casa, convertia aquell lloc en el més idoni que hom puga imaginar, per a reposar-hi en pau, després d’un aclapador dia de treball.
Malgrat la seua escassa edat, Mar, romania gairebé totes les hores del dia ajudant en les nombroses feines que sempre hi havia per fer. Encara no n’havia acabat una que ja n’hi havia dues o tres més que s’esperaven amb improrrogable urgència. Possiblement, la que més li agradava de fer era la d’amanir el ranxo al "Ginjol", aquell vell cavallet que havia cremat l’existència donant voltes i més voltes entorn de la sènia i llaurant els solcs mes drets del contorn. En Pere Miquel, el pare de Mar, li posà aquest nom perquè, en comprar-lo, li asseguraren que aquell cavall aniria mes lleuger que un ginjol. I, en efecte, el temps demostrà que no el van pas enganyar.
Mar era també la persona encarregada d’alimentar el porc, els conills i tot l’aviram que a la sènia dels Miquel es criava amb abundància: gallines, pollastres, tórtores, coloms, ànecs, oques, i guatlles… N’hi havia un bé de Déu! I encara seríem injustos si ens oblidéssem d’esmentar l’especial cura que Mar havia de tenir a engreixar l’impotent titot que cada any mataven a la vigília de Nadal.
De vegades, Mar, quan estava cansada, ficava el cap entremig del canyisser que circumdava la finca i es quedava embaladida mirant fixament la llunyana i misteriosa ratlla blava de l’horitzó mediterrani, somniant, potser, amb el que devia haver-hi mes enllà. Però allò que més encisava Mar era, sens dubte, pujar a la vila quan sa mare necessitava alguna cosa de la botiga. Aquell dia aprofitava per aturar-se una bona estona a la placeta dels Alls i jugar a la tella o, simplement, saltar a corda amb les seues amigues vilatanes.
Fou un dia del Corpus que Tolo i Mar es conegueren a la processó. Des de la filera lateral, Tolo, no pogué apartar els ulls ni un sol moment de damunt d’aquella xiqueta vestida de blanc que caminava a poques passes d’ell, en companyia d’unes altres xiquetes, precedint el pas a la Custòdia. Tenia els ulls blaus, d’un blau tan intens com les aigües dels Columbrets, i els cabells rossos com els dels angelets que hi havia pintats a la volta de l’església. A una mà portava un cabasset ple de pètals de ginesta. De tant en tant, amb l’altra mà, n’agafava un grapadet i, amb una delicadesa exquisida, l’escampava per terra.
– Déu meu, Senyor! -pensà Tolo-. No mai de la vida havia vist una xiqueta tan preciosa com aquesta…
Enmig d’aquell silenci impressionant, tothom agenollat a les voreres del carrer, Mar se sentí observada per Tolo amb tal insòlita insistència que, per primera vegada a la seua vida, experimentà una desconeguda però plaenta, sensació que li envaí tot el seu fràgil cos i li dibuixà dues pudoroses roselles a les galtes.
– Ai, Mare de Déu del Carme! -exclamà interiorment-. No sé pas el que em passa! Els ulls d’aquest marineret tan templat se m’han clavat a l’ànima. No sé si camino o si vaig volant… Ai mare meua!
Quan aplegaren al carrer Ample, en un moment determinat, Mar dirigí l’esguard cap a Tolo fent-li, de passada, un lleu somriure gairebé imperceptible. Tolo sentí un intensíssim pessigolleig que li recorregué tot el cos, sense parar, des del cap fins als peus i des dels peus fins al cap. Tots els racons de la seua ànima s’inundaren de la imatge de Mar i la seua voluntat fou posseïda per un poderós desig d’acariciar i abraçar aquella meravellosa criatura. Aclucant els ulls, es prometé a si mateix que, en acabar la processó o l’endemà al més tard, faria el que calgués per tal de conèixer-la personalment.
El propòsit de Tolo es realitzà al cap de pocs dies.
Aquell migdia Mar havia pujat a ca l’apotecari perquè li omplís el pot de bàlsam del Canadà. Sa mare volia fer unes fregues a son pare per veure si li passava el dolor d’esquena que el feia anar cada dia més arronsat. I, tal com acostumava a fer en aquestes ocasions, Mar s’aturà a la placeta dels Alls a jugar una estona en les seues amigues.
Quan ja es disposava a replegar el cabasset per tornar-se’n a la sènia, allà, dret com un jonc, estava Tolo que, sense pensar-ho dues vegades, li digué:
– A mi em diuen Tolo, Tolo Fresquet… i a tu?
– Jo sòc Mar, de la sènia dels Miquel… I me’n vaig de pressa perquè ma mare m’espera -respongué Mar, Tolo, tot començant a caminar.
– Doncs, si no t’importa t’acompanyaré… Per anar a la Mar Xica he de passar prop de la teua sènia -digué Tolo al mateix temps que li agafà el cabasset per ajudar-la.
I silenciosament iniciaren junts aquell camí d’il·lusió que ja no s’acabaria mai més. Quan aplegaren al peu del campanar encara els hi arribà la cançoneta que cantaven les xiquetes que seguien jugant a la placeta dels Alls:
"Ja ve Santa Catalina
Sant Nicolau ja vindrà
Les xiques amb castanyetes
i els xics amb sabre a la mà.
Santa Catalina
la rosa divina
mos farem un coc
de pasta fina…
Aiandà, aiandà!
I si el coc mosf falte
no podrem cantar!"
 Durant aquell estiu, tots els dies, a l’hora baixa, Tolo se n’anava a la sènia dels Miquel amb el cor ansiós per veure Mar. Sovint, li portava bonics collars i braçalets que ell mateix muntava amb els caragolins, petxinetes i bocins de corall que les onades dipositaven a la sorra de la platja.
Allà, sota d’aquell parral projectaren les mes quimèriques il·lusions de futur. Allà, les seues vides restaren unides per sempre.
Cada dia, al capvespre, esdevenia el moment mes trist per a tots dos, el moment d’acomiadar-se fins l’endemà. Però a partir d’aquell mateix instant es consolaven comptant les hores i els minuts que els hi mancaven per  atornar a trobar-se al dia següent.
Al principi, en Pere Miquel no donà gaire importància en aquella relació que s’havia establert entre Tolo i Mar. Si be li estranyà prou la manera sobtada amb que Tolo començà a aparèixer per la sènia, s’estimà mes deixar-se pels consells de la seua muller:
– No cal fer-ne ni cas. Són coses de criatures…!
Així doncs, el pare de Mar passà moltes setmanes fent-se el distret. Però quan els dies començaren a escurçar-se i la fresco de la tardor els sorprengué a tots, s’adonà que aquella relació havia aplegat a un punt que no era pas cap cosa de criatures.
En Pere Miquel aguantà fins que una nit del mes d’octubre encès com una brasa, ja no va poder mes i amonestà severament la seua filla. No podia permetre de cap manera com aquell bordegàs, condemnat irremediablement a ser mariner com tota la seua família, continues fent la papallona al voltant de la pubilla.
– Aques tararot no el vull veure més per ací! Ho has entès bé? -digué cridant.
– Però, pare! -replicà Mar amb veu tremolosa.
– Ni pare ni mare! El que a tu et convé ja t’ho diré jo quan arribarà el moment de dir-t’ho! I no en parlem més!
Malgrat que el plor de Mar era ple de sentiment i desesperança, el seu pare no es commogué gens ni mica, sinó ans al contrari. En un arravatament, agafà Mar pels braços i la sacsejà amb ràbia. Tenia els ulls desorbitats i cridava com un boig:
– Però tu et penses que un aventurer -perquè tots els mariners són uns aventurers- pot fer-se càrrec algun dia d’aquesta sènia? Au vinga dona!… Que em voleu fer riure o què?
Finalment, d’una empenta, avià Mar a la seua cambra. Quan s’enfadava li pujava la sang al cap i podia fer qualsevol disbarat. Com que ho sabia, per això se la va treure de davant. Perquè l’hagués ofegat.
Mar passà una nit molt amarga, sense dormir, nomes plorant i aferrant-se cada instant amb més força a l’única esperança que l’alimentava: l’amor de Tolo.
A l’endemà aprofitant el fet de que els seus pares havien anat a vendre les ametlles de la darrera collita, Mar sortí de la sènia disparada com un coet. Es dirigí a la platja de la Mar Xica, convençuda de que hi trobaria a Tolo i podria assabentar-lo de la gran desgràcia que se’ls acostava inexorablement.
En passar davant del casalot del calafat ja albirà, fondejada a vuit o nou braces de la riba, la barca dels Fresquet amb el seu inconfusible arbre despullat que balandrejava a babord i estribord. Des de la platja Mar observà que a la coberta de popa s’hi trobaven Tolo i son pare, repassant xarxes i amanint palangres.
En veure-la, Tolo saltà en terra com un llamp. De seguida va intuir que els motius que la devien portat fins allà no podien ser pas gaire plaïbles, Quan els conegué i notà el desficiós estat d’ànim en que es trobava Mar, es va quedar petrificat.
A la vora del camí el silenci i la quietud hi eren anguniosament tibants. Hi romangueren, corglaçats, fins que, per a no despertar el recel al pare de Tolo, s’acomiadaren i, ell, tornà a la nau. Quan ja va ser-hi a bord continuà escant un ras d’hams i, visiblement afectat, procurà dissimular. Però malgrat els esforços que ho feia, no pogué pas evitar que son pare s’adonés que li havia succeït quelcom important. Aquell xiquet no era el mateix de feia una estona. Estava absent i tot li queia de les mans.
– Però es pot saber que et passa? És que no en fas ni una de bona!
Tolo no podia empassar-se la saliva. Se li havia fet un nus a la gola i dues llagrimotes com dos cigrons començaven a solcar-li el rostre.
– Ai pare! -esclatà per fi- que desgraciat que sóc! El pare de Mar m’ha prohibit que torne a veure-la. Diu que tots els mariners som uns aventurers indignes de pretendre la seua filla i incapaços de fer res de bo en una sènia com la d’ells.
El clam de Tolo denotava impotència i reclamava justícia. Salvador Fresquet, que era xaparro i moreno com la xocolata, l’escoltà amb el semblant desencaixat. Les seues faccions, rostides per mil sols i per mil vents, es crisparen esglaiadorament. Estrenyé els punys i les dents, i amb veu ronca i mirada aterridora, proferí un missatge breu i amenaçador:
– I jo que ho sàpiga, que hi tornes…! Nosaltres uns aventurers…! I ells que són? Vols que et digui el què són…? Doncs uns esclafaterrossos! Ja en tenen, de raó, aquests bords, ja, quan diuen que nosaltres no tenim res a fer-hi a les tomaqueres. I tan, tan que en tenen, de raó!
Mentrestant anava cridant i gesticulant, inconscientment, havia agafat una fitora que li donava l’aspecte d’un autèntic neptú furibund. Anà caminant fins a proa i, desprès de llançar una escopinada a l’aigua i donar dos cops de puny de ràbia a la roda, tornà a girar-se i exclamà:
– Oblida-la, aquesta llauradora! No t’amoïnes! Dins de quatre dies navegaràs tu tot sol i al port que menys t’ho imagines t’hi estarà esperant la donzella més preciosa i amorosa que puguis somniar…
Aquestes darreres paraules Salvador Fresquet les digué regressant a popa, posant-hi l’èmfasi més seductor que li fou possibe. Però quan aplegà davant de Tolo, l’agafà amb les dues mans pel clatell, el mirà fixament als ulls i afegí:
– Ja t’ho he dit, Tolo. Ara sóc jo el que et prohibeixo que hi tornes a la sènia dels Miquel. Ho has sentit bé? Mai més, Tolo! Mai més…!
La desolació en que caigueren Tolo i Mar fou horrorosa. Cadascun a casa seua, sense saber res l’un de l’altre, passaren totes les nits d’aquell hivern plorant i sospirant. Però quan els ametllers florits anunciaren que l’hivern s’acabava, a la ment de Tolo nasqué una idea que immortalitzaria aquell apassionat amor.
Un matí de primers de març, vigilà de de prop el moviment de la sènia dels Miquel. Quan estigué completament segur que els seus amos no hi eren, s’hi colà per una clapa del canyisser. Allà el safareig, picant a roba amb una pala de fusta s’hi trobava Mar, que, en sentir l’estrany soroll que li arribà del fullam de les canyes, deixà caure la pala a la bugada i es girà en rodó. En descobrir la presència de Tolo, a tan sols dos pams d’on era ella, es mossegà els llavis i es tapà la boca amb dues mans per a ofegar un crit.
Mes alts i prims que uns mesos enrere, els seus cossos adolescents es fongueren en una abaçada que haguessenn volgut eternitzar. A l’aire s’hi sentien les fortes bategades dels seus cors.
Entre llàgrimes d’alegria i rialles de temor, sense deixar d’acariciar ni un sol moment aquells enyorats cabells, Tolo es decidí a exposar el fabulós projecte que havia planejat:
– Diumenge vinent, quan sortiràs de missa, t’estaré esperant al roquer de Surrach. Allà tindré el bot preparat per a fugir. Fugirem lluny, molt lluny d’ací… Mar. Anirem a un lloc on podrem romandre junts sempre més perquè no hi haurà ningú que voldrà separar-nos.
– Tolo…! -exclamà Mar-. Què dius? I els pares? I el poble…?
– Ja ho sé, vida meua…! Plorarem pels nostres pares i pel nostre poble, però, almenys, plorarem junts…! I tornarem… quan siguem grans!
I Mar fou envaïda d’una joiosa incertitud…
Aquell diumenge, quan ja se n’havia anat tothom de l’església, mossèn Josep, com de costum, obrí el caixonet de les almoines. Dins, a més de les escasses monedes que en aquells anys s’arreplegaven, hi aparegué un paper molt ben doblegat que despertà la curiositat del capellà. El desplegà amb nerviosisme, potser il·lusionat per la possibilitat que es tractes d’alguna donació anònima, illegi el seu contingut. Eren quatre precises paraules signades per Tolo i Mar:
"TORNAREM QUAN SEREM GRANS!"
Mossèn Josep sortí corrents a acisar les autoritats i els pares de Tolo i els de Mar. Tothom els cercà pertot arreu, però no ningú en sabé mai més res. Els engolí una tempesta o, potser, tal com ells desitjaven, arribaren a unes altres terres? Mai es va saber!
El que sí se sap de debó es que aquella feta serví perquè en Pere Miquel i en Salvador Fresquet, units en el dolor i en l’esperança, fessen les paus i s’oblidessen d’aquell maleït orgull per culpa del qual perderen allò que més s’estimaven: els seus fills.
I anaren passant els anys…
I el tren arribà a Benicarló…
I ens visità el cólera…
I els nostres vins foren apreciats arreu del món…
I ens envaí la fil·loxera…
I es construí el port…
I vingueren les guerres…
I desprès, la pau…
I prosperà la indústria…
I renasquè l’agricultura…
I per fi, l’any gloriós de 1991, més d’un segle després que ocorregués aquesta història, Tolo i Mar compliren la seua promesa i tornaren a Benicarló per les festes de sant Bertomeu. Naturalment, desprès de tant de temps, s’havien fet tan grans que eren, en realitat, dos colossals gegants.
La petita vila s’havia convertit en una moderna ciutat. I totes les seues gents, les del camp i les de la mar, les de la indústria i les del comerç, totes absolutament totes, reberen Tolo i Mar amb els braços oberts i els prometeren que mai més no els donarien motius perquè haguessen de tornar a fugir del seu poble.
Des de llavors, Tolo i Mar romandran junts sempre més a Benicarló i, així, amb el testimoni del seu excels amor, recordaran perennement a les generacions del futur que per a conquerir la unitat i el progrés del poble tots els seus homes hi són necessaris.
Àngel Rodríguez de Mier. Benicarló, any 1992
  
   
  

Benicarlo
pertany a l'Agrupació de Colles de geganters de Catalunya

RSS Novetats en RSS