Història dels Nostres Gegants.
El Joanet del Cardener
Fa molts anys vivia a Sant Joan de Vilatorrada un home que es deia Joan, però tot el poble el coneixia com el Joanet del Cardener. Era un persontage molt popular; bona persona i sempre disposat a fer petar la xerrada amb els veïns.
El Joanet era un dels pagesos del poble més apreciat per tothom. Sempre anava vestit igual, com tots els pagesos de l’època: pantalons i jaqueta de pana gruixuda. Els dies de festa, però, se solia vestir també de pana, però de color negre. Això sí, era molt polit i presumit i sempre que podia es posava una corbata vermella, ben cridanera. També era conegut pel seu gran bigoti negre com el carbó, que sempre portava molt ben arreglat. Quedava molt elegant.
Vivia al carrer del Riu i de bon matí ja se’l veia marxar cap a la feina. Tenia els camps al costat del riu Cardener i s’hi passava tot el dia, tant si feia fred com si feia calor perquè d’allà treia el menjar per a la família i, dels fruits de l’hort que venia a les botigues, en treia els diners. Era una feina pesada, però al Joanet i de seguida va a passar a ser el Joanet del Cardener quan els amics, per a distinguir-lo d’altres Joans que es coneixien al poble, deien:
-He d’anar a veure el Joanet.
-Quin Joanet? – preguntava l’altre.
-Coi! El Joanet del Cardener
-El de les terres del costat del riu?
-Si, home, és clar!
I així fou com li va quedar aquest sobrenom. Gairebé ningú no sabia el seu cognom perquè sempre era ” el del Cardener”. Va ser tan famós i apreciat al poble, que amb els anys li van fer un homenatge: un gegant amb la seva cara i imitant el seu vestit.
La Roser filadora
Fa molts anys, al poble de Sant Joan de Vilatorrada, hi vivia una noia que es deia Roser; però tothom la coneixia amb el nom de Roser Filadora. El nom no era per què sí. La conexien així perquè treballava a la fàbrica de teixits Gallifa.
La Roser es llevava molt d’hora al matí perquè començava a treballar a les set; a l’hivern feia molt de fred i encara era ben fosc. Tothom al poble la coneixia. Sempre la veien igual: portava un monyo agafat a dalt de tot del cap, una manteleta de llana o punt fi a sobre les espatlles, per a protegir-se la part de dalt de l’esquena del fred de l’hivern, i unes faldilles d’un color gris-rosat, gairebé sempre. Vivia en una casa de pagès als afores del poble, amb la seva mare i el seu pare . Se’ls estimava molt i, a més de treballar a la fàbrica, també ajudava a casa les estones que li quedaven lliures. Treballava tot el sant dia a la fàbrica i plegava a les onze del vespre. Llavors encara tenia mitja hora de camí, caminant, fins a casa. Quan arribava estava molt cansada, però encara havia d’ajudar als de casa amb les feines de pagès. Hi havia molts pocs diners en aquella època. A lafàbrica la Roser només guanyava 13 pessetesm que devien ser com 13.000 d’ara. Eren uns temps molt durs i la gent no tenia ni gunayava gaire diners. S’havia de treballar molt.
Tots els dies eren iguals, treballa que treballaràs. La Roser era tan treballadora que sempre anava aamb una canillade fil als dits. Mentre caminava pels carrers del poble, anava desenredant el fil i cargolant la canilla, per així ja estar preparada pe a començar a treballar quean entrava a la fàbrica.
Un dia un company de la feina va dir:
-Mirate-l . Aquí vé la Roser, fila que fila. Sempre porta algun estri de filar als dits de manera que mai perd el temps.
-Si que és veritat! és la Roser del poble, la Roser Filadora -va respondre un altre
Van trobar tan encertada la dita, que des de llavors tothom la va conèixer amb el nom de la Roser filadora. La Roser es va morir, i amb els anys, com que havia estat una dona molt estimada per tothom, li van fer un homenatge que va consistir en un gegant exactament igual que ella!
L’home del palillo
Vet aquí una vegada un noi que va néixer al poble de Serrateix, ja fa molts anys, a finals del segle passat, al segle XIX. Era pagès i a casa seva també cuidaven bestiar. Un bon dia va conèixer la que seria després la secva esposa,la Francesca, i van decidir casar-se, cap allà l’any 1918.
Al cap d’uns anys van tenir quatre fills, el Nasi, la Mercè, la Maria i el Robert. Anaven treballant les terres i cuidant el bestiar i així anaven passant els mesos i anys.
Un dia van decidir anar a viure a Sant Joan deVilatorrada. Van anar-hi a veure unes terres que els van agradar. Eren unes terres que tenien moltes vinyes, sobretot. En veure-les, de seguida els van agradar i decidir comprar-les. A l’hora de fer-se la casa van pensar que un bon lloc era a dalt d’un turó que hi havia i des d’on podien controlar molt espai de terreny. Tenia molt bona vista.Així ho van fer. Ja tenien les terres, es feien la casa i hi havien de posar un nom. Van decidir que el qu més els agradava era la Pallareta.
Van anar passat els anys. Ells continuaven treballant les terres i cuidant el bestiar, ara a Sant Joan .Fins que un bon dia va començar a arribar al poble molta gent de fora, sobre tot de la banda de Sevilla. Allí buscaven una casa per a viure, però no en trobaven cap. A Sant Joan els amos de la Pallareta tenien moltes terres i, la família reunida, van decidir vendre a cada sevillà una part del terreny per a poder-hi construir una caseta. Així va anar corrent la veu que algú venia petites parcel-les de terreny, i un li preguntava a l’altre:
-¿ Aquien has comprado la parcela?
- No sé como se llama- responia l’altre. I afegia:
- Lo encontrarás por allá. Es el hombre del palillo.
I així, corrent de boca en boca, la gent sempre el coneixia com ” l’home del palillo”, peuè a totes hores portava a la boca un escuradents, que anava rosegant per a distreure’s.
“L’home del palillo” va viure sempre més a la Pallareta amb la seva família. Els seus decdendents encara hi viuen. Van ser tan conegut per la gent de tot el poble, que fins i tot li van fer un homenatge: van fer un gegant que el representa amb un escuradents a la boca, és clar. A més, tot el barri de cases que es va formar a sobre de les seves terres és conegut amb el nom de “barri del Palillo”
