Després de les processons
sens dubte que dec parlar
per no retardar-ho més
com formant part integrant
de les processons del Corpus,
d’en Berruga i dels gegants.Diu lo públic, mes no consta
als arxius municipals,
que en temps que a l’abundor
lo vi anava en l’Empordà
i els olotins no en tenien
ni tan sols per a un repàs,
diu lo poble que es vengueren
los olotins sos gegants,
i que sols un bot de vi
Figueres en va pagar.
Per tan poc preu els donaren
Aben-amar Mustafà,
sa muller Sydrak-Ister
i en Berruga, son criat.
Sols és cert de tot això,
que d’Olot vingué el gegant
i Figueres va pagar-lo
lo dia que el va comprar,
tot en lliures catalanes,
i, per cert, un bon grapat.
La gegantessa es veu
que és feta d’una altra mà
i el qui va fer en Berruga
és cosa que no se sap;
sols se sap que tot costava
el que es diu “un ull del cap”,
i que eix popular costum
de passejar los gegants
és costum que només data
d’últims del segle passat.
De llavors l’Ajuntament,
que els té molt ben desats,
els rescata i tant els cuida,
que els té sempre tancats
per por que es costipin
i sols surten en tot l’any
sis vegades en cinc dies.
I si fos ja senyalat
per sortir a fer el passeig
és cas que es posa a bufar
mica fort la tramuntana,
o si cau algun ruixat,
ja es pot donar per cert
que al carrer no sortiran.
Encara que los gegants
amb en Berruga, són tres,
no hi ha pas cap empleat
dels que té l’Ajuntament,
que li surti tan barat
com aquests forasters;
he dit mal, ja són de casa
però sense empadronament.
Lo gegant, com porta barba,
no s’ha d’afaitar mai gens;
en Berruga no s’afaita
perquè li falta tot el pèl.
Aben-amar Mustafà
és pulit i tan prudent
que mai fuma, ni sols polsa
perquè a sa muller l’ofèn;
tampoc fa gasto d’ulleres
perquè amb los vidres no hi veu
i si no porta rellotge n’ és
més car d’adobs que de compra;
i com que no van mai bé
tant si tenen placa d’or,
de plata, com de plaqué,
tant si les tenen de níquel,
com si les tenen d’acer,
ve a ser-ne com un censal
que no s’acaba mai més.
Cap dels tres porta camisa,
cap dels tres menja ni beu,
s’entén, tant si són a casa,
com si surten al carrer.
Los hòmens aquells que els porten
solen beure de valent.
Los únics cèntims que costa
lo seu aconduïment
solen ser d’empolainar-los
quan han d’anar a passeig,
i encara que ells mai es queixen
ni solen ser exigents,
en certa manera el seu rang
obliga l’Ajuntament
a presentar-los ben macos
segons és costum corrent.
Això fa que un cop cada any
els envia el perruquer,
que al gegant fa la barba
i el monyo a la muller;
en Berruga no els dóna feina
perquè li falta tot el pèl.
Quan s’han de rentar la cara
sempre ho fan amb un pinzell,
i si tenen cap clivella
en lloc de gastar cold-cream
molt més aviat se’ls cura
amb pastetes i blanquet.
En vestits no gasten gaire;
solen dur sempre el mateix.
I si un dia el porten nou
és que l’altre n’és dolent;
no que sia de moda
sinó que ja és massa vell,
puix quan deixen de portar-lo
és que no pot servir més.
Lo vestit que duu en Berruga
és el més original,
un vestit com no n’hi ha gaires…,
un vestit del tot estrany;
abans era de dos colors,
vermell i groc barrejats.
Avui és vermell només,
però la forma és igual;
i si ans era de capritxos
crec poder assegurar,
conservant l’antiga forma,
que ho és avui com abans.
Que és típic i exclusiu d’ell
i fins puc dir elegant.
És voltat de penjarelles
que amb forma de farbalans
entornen coll i cintura
cada cama i cada braç.
Penjolls que van formant ondes,
ondes que pengen un pam
que a cada una de les punxes
hi va un cascavell penjat,
que fa que tant com corre
sembla que corri un cavall.
Ara sols em falta dir
per deixar per acabat
lo retrato d’en Berruga
que té una berruga al cap;
i que d’això li prové
lo nom amb què és batejat.
Que és simpàtic a tot ser-ho,
que és un cap ben acabat,
que a totes hores se’l veu
amb la rialla esclatant;
sense que això sia obstacle,
essent com és, fidel criat,
que estiga sempre ull alerta
i lo fuet a la mà
per esquivar la quitxalla
que fa nosa a Mustafà.
Los dies que sortir solen
los gegants per la ciutat,
a més del dia de Corpus
son los mateixos cada any.
Surten ja per la vigília
sigui en juny o caigui en maig
lo dia de la Vuitava
per Santa Creu algun any,
en lo dia de Sant Pere
i també lo dia abans.
I això d’anar com fugint
de la processó els gegants
com que aquesta els empenyés
més i més sempre endavant,
sens dubte que representa
quan Isabel i Ferran,
los reis catòlics d’Espanya,
que sempre amb la creu en alt
empenyien la morisma
a l’estret de Gibraltar.
Quan Ben-amar Mustafà
surt a passeig, segons viu,
mai sa muller el deixa anar
solet com un gamarús.
I com mai van de nits fosques,
sortint ells, l’Esquivamosques
es posa lo vestit l’osques
i surt fet quasi un obús.
Com són de molt alt llinatge
lo seu rango els precisa
anar de passeig amb patge.
I encara que és cosa indecisa
l’alcúrnia de què provenen,
los mateixos que els mantenen
preparada sempre els tenen
una música que encisa.
I així com manen les lleis
tocates especials
per tocar davant dels reis
i dites marxes reials,
los gegants tenen la ganga
que entre soroll i bullanga
al veure’ls ronyo la xaranga
la marxa d’Encaparrats.
I encaparra, certament,
pel que és d’amoïnosa,
puix que parlo francament:
no és pas la cançó enfadosa
ni la meitat tan cansada
com la marxa eixa citada,
que sense nota tocada
sol sortir qualsevol cosa.
Per a ells tres llogar-se sol
tres músics en solfa llecs,
tamborí, flabiol
i un amb lo sac de gemecs.
Ara fa ja alguns anys ha
que el sac dels gemecs no hi va
i en son lloc hi sol anar
un fiscorn ple de bonyecs.
La tonata ja denota
que cap falta hi fa la lira,
són músics tan forts de nota
que sols toquen la tantira,
però tant a meravella
de senyora tocar-ne aquella,
que un s’ha de tapar l’orella
tant com lo gegant s’albira.
Mentre van voltant carrers
mai varien la tocata;
músics són de pocs diners,
i encara que se’ls pagui amb plata
sols a davant del portal
de casa d’algun concejal
(que la casa ja s’ho val),
és quan canvien de tonata.
I al so de la variant
de la tantira que toquen
los gegants van tots ballant
i el compàs mai equivoquen.
Lo gran gegant dóna volta;
Sydrak-Ester, desinvolta,
va donant tal giravolta
que sembla que tots s’aloquen.
Si en obsequi als concejals
eixos tipus de cartró
que per cames tenen pals
ballen sempre al mateix so,
ballen també de valent
portant igual moviment
davant de lo Sagrament
quan entra la processó.
Tant com la música calla
Mustafà es queda quiet,
sols llavors la quitxalla
sens temor mira el fuet
que és senyora en mans d’en Berruga,
i encara no es belluga.
Correu! Que escampi qui puga!
Fugen com fuig lo coet.
I quan és passat Sant Pere
los gegants queden en pau,
és la vegada darrera
que no estan baix pany i clau.
Sent a casa se’ls despulla,
es guarden com dins curculla
i que hi haja el que vulla
i fins altre any! Si a Déu plau.