Amb la voluntat de donar més simbologia a la Festa Major de l’Aigua i la Llum, la colla va impulsar la creació d’uns personatges que representessin a dues persones de l’època, però amb uns abillaments del tot singulars: ell que representés l’aigua i ella, a la llum.

És per això que es va idear la possibilitat de crear dos nans que fossin els protagonistes de la festa, els encarregats d’anunciar l’arribada i el comiat cada any dels dies més emblemàtics, festius i singulars de Castellbisbal.

Per completar aquesta idea, es va contactar amb el pota-roig Lluís Carnicer per tal que fes el disseny dels dos nans i, finalment, a l’artista navarrès Aitor Calleja per tal que materialitzés la seva creació en l’escultura i vestuari.

Finalment, els nans Sr. Aigua i Sra. Llum van ser presentats el 17 d’agost de 2017, en el decurs del pregó de la Festa Major que els representa, la de l’Aigua i la Llum.

Música i coreografia

Dins del projecte de creació dels nans, també estava inclòs la creació d’un ball propi per les dues figures amb la voluntat que aquest fos l’anunci final, que començava la Festa Major.

El 17 d’agost de 2017, coincidint amb la seva estrena, va presentar-se el seu ball propi sota el nom Ball de Nans.

• Partitura: Oriol Pidelaserra
• Coreografia: Robert Quirantes

• Història de l’origen de la Festa Major de l’Aigua i la Llum de Castellbisbal

Pels inicis de la segona dècada del passat segle XX, a Castellbisbal hi vivien poc menys de 1.500 habitants. El poble era ben petit i absolutament envoltat de vinyes. Era una època de nits silencioses només trencades pel lladruc d’algun gos i els grinyols dels carros de matinada. Era una època de canalla jugant pels carrers.

Pels volts del 1911 només hi havia 50 cases que tinguessin aigua a les aixetes de casa: els socis de la deu de Ca n’Elies. Pel que fa a l’enllumenat, el 1906 feia cinc anys, el senyor Manel Anglada, conegut com Don Manolo, va fundar amb dos propietaris més la “Societat de Gas Acetilè de Castellbisbal”. Es van instal·lar el gasòmetres al carrer Sant Miquel i una cinquantena de llums de metxa al poble; un a l’entrada i a al sortida de cada carrer -i una al mig si era llarg-, i diversos als carrers Major i Sant Vicenç. Però, per tal d’estalviar, aquests llums només s’encenien les nits que no hi havia lluna i des del vespre fins a les 10 de la nit.

El 1910 era escollit alcalde Manolo Anglada, que va fer seva a voluntat del poble de portar l’aigua corrent a la vila. El projecte era molt ambiciós: en primer lloc calia anar a buscar l’aigua al riu Llobregat a través d’un pou i una mina fins a trobar el nivell freàtic de les aigües subterrànies. Després calia construir un dipòsit al poble que fos més alt que la casa situada al punt més alt del poble, al carrer Pedró. També era necessari construir el sistema de canonades per on pugés i es distribuís l’aigua mitjançant bombes. I, finalment, calia fer arribar l’electricitat des de Martorell, per tal que donés energia a tot el sistema.
Segons el projecte, la línia elèctrica es quedava, en línia recta, a tres-cents metres del poble. Per això es va decidir de fer un esforç més i acostar l’energia fins a la vila. L’estudi tècnic que es va fer va demostrar que el cost de l’operació multiplicava per 100 el pressupost de l’Ajuntament (o això és el que es diu). Aquella notícia va desanimar molt els habitants del poble, però Don Manolo no era un home que es deixés vèncer per les dificultats i, amb d’altres veïns, va aconseguir -fent de fiadors- un préstec dels bancs. I així, a inicis de l’any 1911 van començar les obres.

El poble volia inaugurar el servei de llum i aigua després de la feinada que donaven els horts (s’acabava al mes de juliol) i abans de començar la verema (al setembre). I això només podia ser a l’agost. Però els tècnics de les obres no veien possible que allò estigués acabat per aquelles dates. Davant la desil·lusió del poble, van avançar les feines per poder tenir la llum i l’aigua a totes les cases del carrer Major i a al font de la Plaça. I, efectivament, el dia 20 d’agost de 1911 es va poder inaugurar el servei d’aigua i enllumenat.
Per celebrar-ho es va desenvolupar tot un dia de festa: al matí missa solemne amb orquestra a l’església; després, benedicció dels transformador al carrer Sant Gregori i, finalment, inauguració de la font modernista que s’havia fet construir expressament a la Plaça de l’Església; a la tarda a l’envelat de l’era de cal Mateu es va representar l’obre de teatre Foc Nou; i a la nit, al mateix envelat, un gran ball amb orquestra. Però els castellbisbalencs de 1911 no en van tenir prou. I després d’assegurar que tant l’envelat com l’orquestra tenien l’endemà lliure, van decidir de repetir aquell ball també el dia 21. Allò de celebrar dos dies seguits de ball va agradar tant que alguns proposaren de fer-ho cada any. I que, de fet, el millor fóra passar la Festa Major de Pasqua Florida al 20 d’agost.

Però així com el projecte de la llum i l’aigua va representar la unanimitat de tota la població, la data de la Festa Major eren figues d’un altre paner. Efectivament, al poble es van crear dos bàndols: els del “20 d’agost” que volien passar la festa major a aquest dia, i els “Pasqüeros”. Els uns defensaven la tradició, els altres volien un canvi perquè l’ocasió s’ho mereixia. D’aquesta manera, es va anar a parlar amb l’Ajuntament, però es trobaren que el consistori també estava dividit en aquest aspecte.
Així que el senyor alcalde -Don Manolo-, i la resta de regidors van demanar al governador civil de fer una enquesta entre la població. Es va anar casa per casa i al final el resultat va ser del 60% a favor de fer la Festa Major el 20 d’agost. Tot i així, com que tothom volia tenir raó i de ganes de festa no en faltaven, durant sis anys hi va haver tres festes majors: Sant Vicenç, Pasqua Floria i el 20 d’agost.