L’any 1954 uns castellterçolencs amants de les tradicions culturals manifestaven el desig que la nostra vila tingués uns gegants propis. A la Processó de Sant Víctor, que en aquells anys era ben arrelada al nostre municipi, es nomenava un banderer i dos cordonistes d’un any per l’altre. Diuen que els escollits per aquest afer eren persones que havien ajudat d’una manera o altra el poble. El Sr. Marià Closa i Mainou, que havia costejat el rellotge del campanar, fou l’escollit per ser el banderer de l’any. Ell, agraït, va voler correspondre amb una important donació i decidiren destinar aquest import a costejar uns gegants. Ara bé, pels capgrossos hi contribuïren també els Srs. Lluís Casacuberta i Josep Lluch.
Per aquest motiu el Sr. Joan Sagalés juntament amb els Srs. Ramon Espelt i Prudenci Ribó – alcalde d’aquella època- iniciaren els tràmits pertinents per a la seva construcció. El més habitual hauria estat encarregar l’obra a un taller especialitzat, però no volien uns gegants comuns, que guardessin similitud amb altres d’alguna població, sinó que havien de ser uns gegants que representessin fidelment el poble.
El Sr. Sagalés es dirigí al Sr. Alexandre Cirici Pellicer amb qui mantenia una bona relació, ja que ambdós eren
membres de la junta de l’Esbart Verdaguer i qui en alguna ocasió havia manifestat les seves ganes de construir uns gegants, un cop se li va proposar la comanda, engrescat es va posar a treballar.
La proximitat de Castellterçol amb el monestir de Santa Maria de l’Estany va contribuir a concebre algunes idees bàsiques. Calia que les figures tinguessin un caràcter romànic, representessin símbols populars i que fossin unes peces úniques del nostre país. És evident que l’alçada i sobretot l’estretor, trets rellevants d’aquests gegants, s’havien d’ajustar a les peculiaritats de Castellterçol. Primets per poder passar entre els carrerons i discrets pel que fa a l’alçada per evitar el contacte amb els fils del corrent.
Un cop dissenyada la parella, l’artista i antropòleg Sr. Rius Serra feu els caps escultòrics. El Sr. Cirici, que en aquell moment treballava a la Casa Zen de Barcelona, s’encarregà de la resta. El material dels caps i de les mans és de pasta de paper i l’estructura és de vímet que encara avui conserven i que segons la colla gegantera els permet un ball més airós.
Un comentarista de l’època afirmà que “aquests gegants són peces d’una categoria artística i d’una gràcia popular singularíssimes”.
I segons el díptic editat amb motiu de la diada, escrit pel mateix Sandre – nom que és conegut com a Sr. Cirici-, “aquests personatges representen l’època en què el nostre país va ser fundat. En ells es veu la personificació de la Força i de la Gràcia. La Força duu els colors del paisatge de la terra, els seus atributs són l’espasa i la llei, significant que només en la llei ha de descansar la força. La Gràcia es vesteix dels colors del cel: el blau del dia, el negre de la nit, la claror del sol i de la lluna. Duu l’almorratxa perquè la Gràcia és allò que perfuma la vida.
Els noms atribuïts a la parella són fruit de diverses converses entre el coreògraf Manuel Cubeles, que aleshores assessorava l’Esbart Rosa d’Abril de Castellterçol, i d’altres membres de l’Agrupació Folklòrica Parroquial. Inspirant-se en el poema Canigó de Jacint Verdaguer, determinaren anomenar-los Griselda i Tallaferro.
Respecte als capgrossos el mateix comentarista afegeix:
“Els Nans, de faiçó irònica i grotesca ens representen a nosaltres, la gent que vivim sobre aquest país, amb les nostres qualitats i els nostres defectes. Per concebre’ls s’ha partit de la base de considerar els tipus psicològics fonamentals: els ètics o gent per a la qual allò que domina és l’acció; els estètics, que obeeixen a la sensibilitat; i els dialèctics, que responen al pensament. De cada un dels tres tipus hi ha el bo i el dolent. Dels ètics: l’Enamorat i el Colèric; dels estètics: el Poeta i el Concupiscent; i dels dialèctics: el Savi i el Sofista”.
Per la construcció d’alguns capgrossos el Sr. Cirici es basà en personatges reals. Per al Poeta amb el Sr. Jaume Picas; per al Sofista amb el Sr. Miquel Unamuno; i pel Savi amb el Sr. Eugeni d’Ors. No sentia gaire simpatia per aquests dos últims i per això va caracteritzar el savi amb un color verd pujat i el sofista amb un cap de mussol. Els altres nans no representen cap personatge en concret.
Els gegants i nans foren estrenats el 28 d’agost de 1954 i, aprofitant aquesta ocasió, es va demanar al mestre Joaquim Serra, que residia convalescent a la nostra vila, la composició de la sardana “Els gegants de Castellterçol” la va dedicar al Sr. Marià Closa i va ser ballada per tots els assistents a la plaça de Prat de la Riba.