Història d'en Pere de Bellvís 2

número 37, abril del 1982, pàgines 7 i 8, secció Història del nostre poble

 

La renombrada del nostre benemèrit paisà, En Pere de Bellvís, fou deixada ben estesa arreu d’Espanya degut als seus heroics serveis. Al ser amic personal del rei Alfons I de Catalunya i Aragó, al ensems que dels Comtes d’Urgell Ermengol VI (1102-1154), nét de Pere Anzures, conqueridor de Balaguer i Senyor de Valladolid, que deixà al seu fillol aquell senyoriu en herència; Ermengol VII (1154-1184), que l’amplià fins a Lleó, i d’Ermengol VIII (1184-1208), tingué l’honor d’acompanyar-los en les seves conquestes per terres galaico-lleoneses, les d’Extremadura i les del centre peninsular, mereixent d’ells l’ésser recompensat no sols amb la seva honorable amistat, sinó que volgueren que el seu nom de pàtria fos donat a diverses poblacions reconquerides als moros, per deixar constància del seu pas de benemèrit repoblador.

Així tenim que, encara avui, porten el nom de “Belvís” (que és com pronuncien els castellans per la dificultat que troben al pronunciar la -ll-) els pobles de: Belvís de Montemayor, a Extremadura; Belvís de Monroy, de 1.606 hab, a Càceres; Belvís de la Jara, de 2.462 hab, a Toledo; Belvís de la Jarama-Paracuellos de Jarama, de 2.503 hab, a Madrid; Belvís Touro, de 6.657 hab, a Corunya; Belvís Tordoya, de 6.238 hab, a Corunya; Belvís Villafer, de 339 hab, a Lleó; Belvís Carral, de 5.067 hab, a Corunya; i Belvís Vilanueva de San Carlos, de 818 hab, a Ciutat Reial.

No sé de cap personatge que hagi immortalitzat el seu poble deixant el seu nom en tants de llocs. En Jaume Caresmar, historiador dels Comtes d’Urgell, en els seus Annales ens dóna aquesta referència mostra: “Deseoso Ermengol VII de proseguir la guerra contra los moros, dejó su mayordomía del reino de León y el gobierno de la torres de esta ciudad en manos de su hijo, y pasó a Castilla, presentándose al Rey en abril de 1183 en Borjafams, que quiso el Rey Alfonso VIII se llamase en lo sucesivo Belvís (está situado en Paracuellos de Jarama, también propiedad del Conde), quien lo pobló de nuevo y le dió tal nombre en recuerdo de Pedro de Belvís, caballero principal que le acompañaba.”

He trobat molts documents tant reials com comtals en què apareix el nom d’En Pere de Bellvís com a testimoni signatari, junt amb el del Rei i el dels Comtes. Fins i tot el Rei Alfons I de Catalunya demanà el segell personal d’En Pere de Bellvís per segellar un reial document en campanya, puix se li havia extraviat el seu propi.

Com els cavallers del “Mio Cid”, Pere de Bellvís, al costat dels Comtes d’Urgell i del Rei de Catalunya i Aragó, entengué que conquerir terres als àrabs era la millor forma de guanyar-se el pa, i poblar-les, la millor forma de governar.

L’any 1203 féu el seu últim testament, en el nom de Déu. Ordena ésser sepultat al Sant Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que ell mateix bastí a Lleida, a qui deixà el seu “cavall amb les seves armes de fusta i ferro”, a més del Castell de Salavert, el de la Guàrdia, la Portella i les Tarroges. Fa deixes al Monestir de Poblet, a la Milícia dels Templers, a Santa Maria de Vallbona, a la Cartoixa de Siurana, a les Franqueses de Balaguer, als Trinitaris d’Avinganya, a Santa Maria de Gualter de Ponts, a Santa Maria de Bellvís (li deixa els delmes senyorials de Bellvís i Ballestar perquè s’hi estableixi un sacerdot que pregui per la seva ànima, segons ho deixà aclarit en un document guardat al Santuari). A la seva germana Ermesendi la fa ama fructuària del Castell d’Aitona. Deixa ben dotats als seus nebots: Arnau de Sanahuja, Gombau de Sanahuja i la neboda Sança, amb nombrosos pobles, terres, castells i molins de farina.

Reinés, en la Crònica Trinitària del Regne d’Aragó, ens diu que “Pere de Bellvís fou fill de la noblíssima casa dels Moncades, els descendents dels quals són els excel·lentíssims Marquesos d’Aitona, patrons del Convent d’Avinganya i de tota la nostra província d’Aragó, pel qual motiu els nombrats marquesos, personalment o per mitjà d’un apoderat, assistien als Capítols de la Província fins a l’època de l’exclaustració general dels religiosos en 1835″.

Al posar fi a aquesta semblança del nostre il·lustre paisà, En Pere de Bellvís, voldria fer present que la valentia, la fe cristiana i el patriotisme han d’ésser l’herència més preada que hem de tindre els fills de Bellvís i conservar-la com el millor patrimoni que hem rebut dels nostres gloriosos avantpassats.

Segimon Balagué

Els comentaris estan tancats.