Aquest diumenge al matí vam acompanyar els nostres gegants nobles, en Pere de Bellvís i na Ermessenda de Montcada, a la trobada gegantera de Montblanc. L’objectiu d’aquest any era reunir tots els gegants que es diguessin Pere, amb la seua parella i els geganters de les colles respectives.
Després d’arribar i descarregar els gegants, ens van portar a través del monestir de Sant Llorenç, recentment restaurat després d’estar molt temps en estat de ruïnes, per esmorzar a la gran església del conjunt. Qui sap si, 800 anys enrere, els monjos del monestir també agafaven forces al mateix espai (canviant el pa amb tomata per oracions)!
Una vegada ens vam haver acabat el gelat de xocolata amb més xocolata a que ens van convidar, vam preparar-nos per la cercavila. Però, abans de començar, el gegant de Montblanc Pere Berenguer de Vilafranca va estrenar la seua nova espasa, i tots els gegants Pere que s’havien reunit a la ciutat es van fer una foto de conjunt.
A la web dels Amics dels gegants de Montblanc hi ha uns molt bona explicació de la història dels personatges reals d’en Pere Berenguer de Vilafranca i la seua esposa Arsenda, a més de com els van construir. (http://www.montblancentitats.cat/amicsdelsgegants/node/81).
Després de la breu cercavila pels carrers de dins la muralla medieval, vam poder veure una exhibició de castellers i un museu amb fotografies i reproduccions de gegants i capgrossos de tot Catalunya i més enllà.
La trobada de Montblanc va ser genial, perquè tant la ciutat emmurallada com la història dels gegants nobles ens recordava molt la fundació de Bellvís per part d’en Pere de Bellvís i na Ermessenda de Montcada.
Per començar, el municipi va rebre la carta de població amb pocs anys de diferència: a Montblanc el 1163 i a Bellvís el 1150 (totes dues al segle XII). A part de la coincidència de que els primers nobles es diguessin Pere de nom, els dos tenien càrrecs importants lluny d’on van acabar sent els senyors (el pare d’en Pere de Bellvís era de Ponts, i ell era un dels millors cavallers del Comte d’Urgell Ermengol VII; mentre que en Pere Berenguer de Vilafranca era batlle comtal de Vilafranca del Penedès).
Les seues parelles també tenen paral·lelismes, ja que de cap de les dues se’n sap la família ni l’origen, tot i que s’especula que l’Ermessenda podria ser descendents dels Montcada. I ambdues tenen noms que en aquells època estava de moda entre les dames riques: els que acabaven amb senda (Arsenda a Montblanc i Ermessenda a Bellvís).
A més, tant Montblanc com Bellvís es van construir en un terreny nou, no gaire lluny de pobles ja existents, que amb el pas del temps es van anar quedant abandonats (prop de Montblanc es troba Vilasalva, i es diu que el primer Bellvís estava entre Els Arcs i Bellvís). També, els dos pobles van créixer ràpidament, i ben aviat van tindre un castell, una església dedicada a Santa Maria i una muralla. Mentre que a Montblanc tot es manté, a Bellvís sols queda el record del castell (ara hi ha el centre mèdic). La muralla (que envoltava les cases al voltant del Carrer Major i el Carrer del Forn) i l’església (dins de l’antic mur) es van perdre entre els segles XV i XVIII, després que la primera fos enderrocada i la segona destruïda per un incendi.
En canvi, quan parlem dels descendents de les dues parelles, tot és diferent. Els senyors de Montblanc van tindre tres fills (com a mínim), i del més jove de tots també hi ha un gegantet a la ciutat. Però, que sapiguem, en Pere i na Ermessenda no en van tindre cap, de manera que el poble va passar a ser propietat dels seus nebots de Sanahuja i de l’església de Santa Maria de Bellvís.
