Ball dels Emborsadors (desaparegut)

A finals del segle XIX l’Espluga de Francolí comptava amb un conjunt de balls parlats i populars que es dansaven principalment el primer dia de la Festa Major en un enfustat (escenari) ubicat a la plaça de l’Església (davant l’antiga casa de Cal Forçó, ara enderrocada per donar pas a la travessera de Poblet), encara que abans s’haurien ballat a la plaça de la Vila pel respecte que tenien els espluguins a l’antic fossar de la Vila, situat entre l’església Vella i l’Antic Hospital on es van enterrar els difunts fins el 1814 (Farré, 1992).

L’ermita de la Santíssima Trinitat de l’Espluga de Francolí, l’any 1921 (Publicada a Bou, 1979)

Un d’aquests balls seria el dels Emborsadors (Bou, 1979) anomenat a les cròniques parroquial de la gran festa de retorn de la imatge de la Santíssima Trinitat a l’ermita, l’any 1883:

“Se feren los balls de Diables, dels Emborsadors y de Serralnga, hi hagué també los Xiquets de Valls”.

Igualment s’explica que al segon dia hi hagué danses a la processó:

“la professó, que comensà a surtir a las tres poch més o menos, y se organisà de la manera següent: Los Xiquets de Valls, lo ball de Diables, de Serrallonga y Emboyados, seguian los tabernacles y banderas…”.

En aquest cas sembla que es refereix als Emborsadors com a Emboyados, és una confusió habitual de l’època que es refereix, segons Palacín (1992) al nom castellà d’embuzados o embozados, definició que s’escau a aquell que es tapa la cara per la part inferior fins el nas o els ulls, per no ser reconegut.

El ball, documentat a l’Espluga —i també a Montblanc l’any 1861 (Cartanyà, 1992), seria doncs de l’estiu dels balls de bandolers, encara que en aquest cas, segons Palacín (1992) es tractaria d’embaucadors urbans, truans, persones sense entranyes, en una dansa “de sang i fetge” amb escenes parlades “realment macabres” (Palacín, 1992):

“—Aora no ay mas que acer,

al cortante meter mano,

sacarle las tripas pronto

y despues, descuartizados,

meterlos á las tinazas.”

No tant sols per la llengua dels seus versos, la castellana, sinó pel seu origen, sembla un ball d’origen madrileny, molt semblant a altres obres menors castellanes. També pels noms dels seus personatges: Lauro, Leonarda, Lorenzo, Alejandro, Faustina i el pes de la Inquisició en els relats (Palacín, 1992). Segons es recull a  Els Balls Parlats de la Catalunya Nova (Teatre Popular Català), Joan Amades localitza aquest ball a Reus i hi vincula 29 personatges diferents. Palacín (1992) també el troba citat en un document de la família de Cal Tarès de 1881 que descriu les festes espluguines. El gran tresor rau però en la localització per part de Mn. Albert Palacín (1992) del text del ball dels embusados en un quadern adjunt entregat el 1987 per Maria Capdevila Anglèsa a Montblanc annexat al quadern on hi apareix sencer el Ball de Sant Pere Ermengol de la Guàrdia dels Prats. L’obra té uns 1600 bersos, 29 personatges, comparses, soldats i un cor d’àngels. Hi apareixen quatre emborsadors, vuit víctimes i els agents de la justícia.

© Aquest article té tots els drets reservats. Per referències cita l’autor: Xavier Lozano Bosch (2021). Associació Cultural de Grallers, Gegants i Nans de l’Espluga de Francolí -G43494855-

REFERÈNCIES:

Bou, J (1979) L’Ermita de la Santíssima Trinitat. Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l’Espluga de Francolí.

Cartanyà, Immaculada (1992) Els balls parlats a la Conca de Barberà a Els Balls Parlats de la Catalunya Nova (Teatre Popular Català). Edicions El Mèdol. Col·lecció L’Agulla.

Farré, Filo (1992) Els darrers balls a l’Espluga de Francolí a Els Balls Parlats de la Catalunya Nova (Teatre Popular Català). Edicions El Mèdol. Col·lecció L’Agulla.

Palacín, Albert (1992) a Els Balls Parlats de la Catalunya Nova (Teatre Popular Català). Edicions El Mèdol. Col·lecció L’Agulla.